L'home es troba, tant en l'art com en la ciència, davant d'un món en moviment que requereix actes d'invenció. Veu en l'obra d'art un misteri a investigar, una tasca a perseguir, un estímul a la vivacitat de la imaginació.
Tota forma artística pot molt bé veure's, si no com a substitut del coneixement científic, com a metàfora epistemològica, és a dir, en cada segle, la manera d'estructurar l'art reflecteix la manera com la ciència o, sense més, la cultura de l'època veuen la realitat.
Una obra d'art és un objecte produït per un autor que organitza una trama d'efectes comunicatius de manera que cada possible usuari pugui comprendre l'obra mateixa, la forma originària imaginada per l'autor. En aquest sentit, l'autor produeix una forma conclosa en si mateixa amb el desig que aquesta forma sigui compresa i gaudida com ell l'ha produït, no obstant això, cada usuari té una concreta situació existencial, una sensibilitat particularment condicionada, determinada cultura, gustos, propensions, prejudicis personals. La forma és estèticament vàlida en la mesura que pot ser vista i compresa segons múltiples perspectives, sense deixar mai de ser ella mateixa (un cartell que indica un carrer, en canvi, pot ser vist sense possibilitat de dubte en un sol sentit).
El diccionari, que ens presenta milers de paraules amb les quals som lliures de compondre poemes o tractats de física, cartes anònimes o llistes de productes alimentaris, està absolutament "obert" a qualsevol recomposició del material que mostra, però no és una obra.
Cada execució l'explica, però no la exhaureix; cada execució realitza l'obra, però totes són complementàries entre si, cada execució finalment, ens dóna l'obra d'una manera completa satisfactori, però al mateix temps ens la dóna incompleta, ja que ens dóna en conjunt tots els altres resultats en què l'obra podia identificar-se.
El Déu de Spinoza, que a la metafísica einsteniana és només una dada de confiança extraexperimental, en l'obra d'art es converteix en una realitat de fet i coincideix amb l'obra ordenadora de l'autor.
La poètica contemporània reflecteix una "ambigüitat" de situació capaç d'estimular actituds d'acció o d'interpretació sempre diferents.
La teoria de la informació mesura una quantitat, no una qualitat. La quantitat de la informació correspon només a la probabilitat dels esdeveniments, és diferent en el valor de la informació, que correspon, en canvi, al nostre interès personal per ella.
---------
L'autor ofereix a l'usuari, en suma, una obra per acabar: no sap exactament de quina manera l'obra podrà ser portada a terme, però sap que l'obra portada a terme serà sempre la seva obra, no una altra, i en finalitzar el diàleg interpretatiu s'haurà concretat una forma que és la seva forma, encara que estigui organitzada per un altre d'una manera que ell no podia preveure completament, ja que ell, en substància, havia proposat possibilitats ja racionalment organitzades, orientades i dotades d'exigències orgàniques de desenvolupament.
Les obres obertes respecte al moviment, es caracteritzen per la invitació a fer l'obra amb l'autor, obres que, tot i ser físicament completes, estan, però, "obertes" a una germinació contínua de relacions internes que l'usuari ha de descobrir i escollir en l'acte de percepció de la totalitat dels estímuls, tota obra d'art està substancialment oberta a una sèrie virtualment infinita de lectures possibles, cadascuna de les quals porta a l'obra a reviure segons una perspectiva, un gust, una execució personal .
En altres èpoques, on no es consideraven les obres com "obertes", els diversos artificis de perspectiva representaven exactament altres tantes concessions fetes a les exigències de la circumstància de l'observador per a dur-lo a veure la figura de l'únic manera justa possible, aquell sobre el qual l'autor tracta de fer convergir la consciència de l'usuari.
Entre les recents produccions [...] podem notar [...] una autonomia executiva concedida a l'interpret, el qual no només és lliure d'entendre segons la seva pròpia sensibilitat les indicacions del compositor, sinó que ha d'intervenir francament en la forma de la composició.
Paul Valéry diu: "il n'y a pas de vrai sens d'un texte. “
Una obra d'art és un aparell que qualsevol, fins i tot el seu autor, pot "utilitzar" com millor li sembli.
Ara l'artista, en comptes de patir l'obertura com a dada de fet inevitable, la tria com a programa productiu i fins i tot ofereix la seva obra per a promoure la màxima obertura possible.
Obertura: el lector del text sap que cada frase, cada figura, està oberta sobre una sèrie multiforme de significats que ell ha de descobrir.
Les regles de lectura són regles de govern autoritari que guien l'home en tots els seus actes, prescrivint els fins i oferint-li els mitjans per realitzar-lo.
El text pretén estimular d'una manera específica precisament el món personal de l'intèrpret perquè ell tregui del seu interior una resposta profunda, elaborada per misterioses consonàncies.
Molta de la literatura contemporània en aquesta línia es fonamenta en l'ús del símbol com a comunicació de l'indefinit.
Un text té funció referencial i funció emotiva. "El ràpid per a Roma surt a les 17.45 de l'Estació Central, andana 7", dotada d'unívoca referència pot indubtablement provocar emocions diverses en deu oients que s'interessin de diferent manera a emprendre el viatge a Roma, segons el tipus de viatge que cada un d'ells ha de fer: un viatge de negocis, córrer a la capçalera d'un moribund, anar a rebre una herència, perseguir una dona infidel. Podem preveure que pronunciada amb les mateixes intencions però en el despatx del president d'una companyia petroliera, la frase no provocaria el mateix camp de suggeriment.
La psicologia transaccional va afirmar que la percepció representa una relació en la que els meus records, les meves conviccions inconscients, la cultura que porto assimilada (en una paraula, l'experiència adquirida), s'integren amb el joc dels estímuls per a conferir, juntament amb una forma , el valor que assumeixen per a mi donats als fins que em proposo.
Totes les interpretacions són definitives en el sentit que cada una d'elles és, per a l'intèrpret, l'obra mateixa, i provisionals en el sentit que cada intèrpret sap que sempre ha d'aprofundir la pròpia. Quant a definitives, les interpretacions són paral·leles, de manera que una exclou les altres, encara que sense negar-les.
--------
No és que les quatre sortides del discurs al·legòric siguin quantitativament més limitades que les moltes sortides possibles d'una obra "oberta" contemporània: aquestes diverses experiències suposen diversa visió del món.
Cal evitar que un sentit únic s'imposi de cop.
La màquina estètica no ignora les capacitats personals de reacció dels espectadors, per contra, les fa entrar en el joc i fa d'elles condició necessària de la seva subsistència i el seu èxit, però les dirigeix i les domina.
Arriba el moment en el qual el fragment ens sembla encara bonic, però només perquè ens hem acostumat a considerar-lo com a tal, i, en realitat, el que ara gaudim en escoltar és el record de les emocions que hem experimentat en un altre temps. De fet, no experimentem ja cap emoció, i la nostra sensibilitat, que ha deixat de veure's estimulada, no arrossega ja la nostra imaginació ni la nostra intel·ligència a noves aventures de comprensió. La forma, per a nosaltres i per cert període de temps, s'ha esgotat.
L'organisme, forçat sempre a "triar" entre un nombre il·limitat de possibilitats que poden vincular-se a determinat pattern de la retina, reclama els seus anteriors experiències i assumeix que allò que va ser més probable en temps passat pot ser-ho en l'ocasió específica.
Cada ésser humà viu a l'interior d'un model cultural donat i interpreta l'experiència basant-se en el món de formes assumptives que ha adquirit: l'estabilitat d'aquest món és essencial per poder moure's de manera raonable enmig de les provocacions contínues de l'ambient i poder organitzar les propostes constituïdes pels esdeveniments externs en un conjunt d'experiències orgàniques.
El hombre se encuentra, tanto en el arte como en la ciencia, frente a un mundo en movimiento que requiere actos de invención. Ve en la obra de arte un misterio a investigar, una tarea a perseguir, un estímulo a la vivacidad de la imaginación.
Toda forma artística puede muy bien verse, si no como sustituto del conocimiento científico, como metáfora epistemológica; es decir, en cada siglo, el modo de estructurar el arte refleja el modo como la ciencia o, sin más, la cultura de la época ven la realidad.
Una obra de arte es un objeto producido por un autor que organiza una trama de efectos comunicativos de modo que cada posible usuario pueda comprender la obra misma, la forma originaria imaginada por el autor. En tal sentido, el autor produce una forma conclusa en sí misma con el deseo de que tal forma sea comprendida y disfrutada como él la ha producido; no obstante, cada usuario tiene una concreta situación existencial, una sensibilidad particularmente condicionada, determinada cultura, gustos, propensiones, prejuicios personales. La forma es estéticamente válida en la medida en que puede ser vista y comprendida según múltiples perspectivas, sin dejar nunca de ser ella misma (un cartel que indica una calle, en cambio, puede ser visto sin posibilidad de duda en un solo sentido).
El diccionario, que nos presenta miles de palabras con las cuales somos libres de componer poemas o tratados de física, cartas anónimas o listas de productos alimenticios, está absolutamente “abierto” a cualquier recomposición del material que muestra, pero no es una obra.
Cada ejecución la explica, pero no la agota; cada ejecución realiza la obra, pero todas son complementarias entre si; cada ejecución por último, nos da la obra de un modo completo satisfactorio, pero al mismo tiempo nos la da incompleta, puesto que nos da en conjunto todos los demás resultados en los que la obra podía identificarse.
El Dios de Spinoza, que en la metafísica einsteniana es sólo un dato de confianza extraexperimental, en la obra de arte se convierte en una realidad de hecho y coincide con la obra ordenadora del autor.
La poética contemporánea refleja una “ambigüedad” de situación capaz de estimular actitudes de acción o de interpretación siempre distintas.
La teoría de la información mide una cantidad, no una calidad. La cantidad de la información corresponde sólo a la probabilidad de los acontecimientos; es diferente en el valor de la información, que corresponde, en cambio, a nuestro interés personal por ella.
---------
El autor ofrece al usuario, en suma, una obra por acabar: no sabe exactamente de qué modo la obra podrá ser llevada a su término, pero sabe que la obra llevada a término será, no obstante, siempre su obra, no otra, y al finalizar el diálogo interpretativo se habrá concretado una forma que es su forma, aunque esté organizada por otro de un modo que él no podía prever completamente, puesto que él, en sustancia, había propuesto posibilidades ya racionalmente organizadas, orientadas y dotadas de exigencias orgánicas de desarrollo.
Las obras abiertas en cuanto en movimiento se caracterizan por la invitación a hacer la obra con el autor; las obras que, aún siendo físicamente completas, están, sin embargo, “abiertas” a una germinación continua de relaciones internas que el usuario debe descubrir y escoger en el acto de percepción de la totalidad de los estímulos; toda obra de arte está sustancialmente abierta a una serie virtualmente infinita de lecturas posibles, cada una de las cuales lleva a la obra a revivir según una perspectiva, un gusto, una ejecución personal.
En otras épocas, donde no se consideraban las obras como “abiertas”, los diversos artificios de perspectiva representaban exactamente otras tantas concesiones hechas a las exigencias de la circunstancia del observador para llevarlo a ver la figura del único modo justo posible, aquel sobre el cual el autor trata de hacer converger la conciencia del usuario.
Entre las recientes producciones [...] podemos notar [...] una autonomía ejecutiva concedida al intérprete, el cual no sólo es libre de entender según su propia sensibilidad las indicaciones del compositor, sino que debe intervenir francamente en la forma de la composición.
Paul Valéry dice: “il n'y a pas de vrai sens d'un texte. Una obra de arte es un aparato que cualquiera, incluso su autor, puede “usar” como mejor le parezca.
Ahora el artista, en vez de sufrir la apertura como dato de hecho inevitable, la elige como programa productivo e incluso ofrece su obra para promover la máxima apertura posible.
Apertura: el lector del texto sabe que cada frase, cada figura, está abierta sobre una serie multiforme de significados que él debe descubrir.
Las reglas de lectura son reglas de gobierno autoritario que guían al hombre en todos sus actos, prescribiéndole los fines y ofreciéndole los medios para realizarlo.
El texto pretende estimular de una manera específica precisamente el mundo personal del intérprete para que él saque de su interioridad una respuesta profunda, elaborada por misteriosas consonancias.
Mucha de la literatura contemporánea en esta línea se funda en el uso del símbolo como comunicación de lo indefinido.
Un texto tiene función referencial y función emotiva. “El rápido para Roma sale a las 17.45 de la Estación Central, andén 7”, dotada de unívoca referencia puede indudablemente provocas emociones diversas en diez oyentes que se interesen de distinta manera en emprender el viaje a Roma, según el tipo de viaje que cada uno de ellos debe hacer: un viaje de negocios, correr a la cabecera de un moribundo, ir a recibir una herencia, perseguir a una mujer infiel. Podemos prever que pronunciada con las mismas intenciones pero en el despacho del presidente de una compañía petrolera, la frase no provocaría el mismo campo de sugerencia.
La psicología transaccional afirmó que la percepción representa una relación en la que mis recuerdos, mis convicciones inconscientes, la cultura que llevo asimilada (en una palabra, la experiencia adquirida), se integran con el juego de los estímulos para conferirles, junto con una forma, el valor que asumen para mí dados los fines que me propongo.
Todas las interpretaciones son definitivas en el sentido de que cada una de ellas es, para el intérprete, la obra misma, y provisionales en el sentido de que cada intérprete sabe que debe siempre profundizar la propia. En cuanto definitivas, las interpretaciones son paralelas, de modo que una excluye las otras, aún sin negarlas.
--------
No es que las cuatro salidas del discurso alegórico sean cuantitativamente más limitadas que las muchas salidas posibles de una obra “abierta” contemporánea: estas diversas experiencias suponen diversa visión del mundo.
Es preciso evitar que un sentido único se imponga de golpe.
La máquina estética no ignora las capacidades personales de reacción de los espectadores, por el contrario, las hace entrar en el juego y hace de ellas condición necesaria de su subsistencia y su éxito; pero las dirige y las domina.
Llega el momento en el cual el fragmento nos parece aún hermoso, pero sólo porque nos hemos habituado a considerarlo como tal, y, en realidad, lo que ahora gozamos al escucharlo es el recuerdo de las emociones que hemos experimentado en otro tiempo; de hecho, no experimentamos ya ninguna emoción, y nuestra sensibilidad, que ha dejado de verse estimulada, no arrastra ya nuestra imaginación ni nuestra inteligencia a nuevas aventuras de comprensión. La forma, para nosotros y por cierto período de tiempo, se ha agotado.
El organismo, forzado siempre a “elegir” entre un número ilimitado de posibilidades que pueden vincularse a determinado pattern de la retina, reclama sus anteriores experiencias y asume que aquello que fue más probable en tiempo pasado puede serlo en la ocasión específica.
Cada ser humano vive en el interior de un modelo cultural dado e interpreta la experiencia basándose en el mundo de formas asuntivas que ha adquirido: la estabilidad de este mundo es esencial para poder moverse de modo razonable en medio de las provocaciones continuas del ambiente y poder organizar las propuestas constituidas por los acontecimientos externos en un conjunto de experiencias orgánicas.
